Núria

Continuació de l'escrit anterior... (ficció)

III

Aquella nit sortia de festa amb els col·legues de sempre de Vilafranca. Com gairebé cada cap de setmana havíem quedat per sopar a casa del Quim, només té 22 anys i ja viu sol, cosa que és un gran què per poder fer el que ens roti. El Quim podríem dir que és el meu millor amic. És l’única persona a la que li vaig explicar el meu enamorament irracional vers la Júlia. Ell també la va veure i no li va semblar tan excepcional, però m’entenia; em coneixia tan bé que gairebé podia ficar-se en els meus pensaments. Tants anys de confidències havien de servir per alguna cosa. Durant tota la nit no vam parlar de la meva obsessió. El Quim creia que havia de deixar fluïr les coses, no ser impacient volent trobar-me la Júlia de nou, el destí decidiria si havia de tornar-la a veure. Jo hi crec molt en el destí i si va fer que ella estudiés al meu campus, alguna cosa més havia de fer.

La festa va ser prou desfasada com de costum. Després de molt d’alcohol a casa del Quim, tota la colla vam anar al Trànsit a fer alguna que altra copa més. Allà em vaig trobar la meva ex, la Núria. Durant molt de temps m’havia semblat la noia més maca del món, ara la que m’ho semblava era la Júlia; la Núria no era molt alta, però jo tampoc i això era perfecte; tenia els cabells arrissats i negres que li queien suament fins a mitja esquena, amb uns ulls blaus que contrastaven perfectament, amb aquella pell suau i unes mans esveltes ideals per tocar el piano tan bé com ho feia. A més era una tia molt legal, riallera, sempre tenia bones paraules per tothom, no era capaç de mentir més que a la seva mare per sortir de festa (o per fer altres coses) amb mi... Només tenia un fallo: s’enamorava massa fàcilment. I em va deixar per un altre tio de l’institut al qual jo no suportava, i ara encara menys. Tenia entès que havien tallat feia poc, suposo que per xulo, moltes brometes, molt gracioset, però en el fons el xaval anava de sobrat. Ara la Núria estava allà ballant amb unes amigues que jo no coneixia, devien ser de la uni de Tarragona on estudiava i vivia ella. Feia temps que no ens veiem, no perquè acabéssim malament, sinó simplement perquè ara ella vivia a Tarragona i jo seguia a Vilafranca. La distància i el canvi de vida va fer que es refredés la relació que pogués quedar.

- Ei Núria!! Sóc el Toni! Com anem? –li vaig dir com vaig poder cridant sobre la música intentant articular bé les paraules, cosa realment difícil tenint en compte tot el que havia begut.
- Toni!!!!! –va fer la Núria mentre m’abraçava efusivament. Ella tampoc havia begut poc- Aquest és el Toni, em sembla que ja us he parlat d’ell, oi?? –em va presentar a les seves amigues mig rient.

No sé exactament com, vaig perdre els meus col·legues i vaig acabar ballant amb la Núria i les seves dues amigues. No sé si era per la borratxera, però la Núria em tornava a semblar la noia més maca del món. Cada cop ballàvem més junts, més junts, els seus ulls blaus em miraven dissimulant, les seves mans acariciaven les meves sense voler, o volent... De cop només semblàvem estar ella i jo al pub, fonent-nos en llargs petons al ritme de la música, agafant-nos les mans, acariciant-nos tot el cos.

- A follar a un hotel!!! Va que marxem, que tanquen! –em va sobresaltar el Quim.

Agafada de la seva ma anava una de les amigues de la Núria. L’altra noia de Tarragona la vam veure embolicant-se acaloradament amb un amic meu. La colla amb les dues noves mosses se’n van anar a la disco, i la Núria i jo vam anar al parc on acostumàvem a trobar-nos quan érem parella. Va ser una bonica nit.