Núria

Continuació de l'escrit anterior... (ficció)

III

Aquella nit sortia de festa amb els col·legues de sempre de Vilafranca. Com gairebé cada cap de setmana havíem quedat per sopar a casa del Quim, només té 22 anys i ja viu sol, cosa que és un gran què per poder fer el que ens roti. El Quim podríem dir que és el meu millor amic. És l’única persona a la que li vaig explicar el meu enamorament irracional vers la Júlia. Ell també la va veure i no li va semblar tan excepcional, però m’entenia; em coneixia tan bé que gairebé podia ficar-se en els meus pensaments. Tants anys de confidències havien de servir per alguna cosa. Durant tota la nit no vam parlar de la meva obsessió. El Quim creia que havia de deixar fluïr les coses, no ser impacient volent trobar-me la Júlia de nou, el destí decidiria si havia de tornar-la a veure. Jo hi crec molt en el destí i si va fer que ella estudiés al meu campus, alguna cosa més havia de fer.

La festa va ser prou desfasada com de costum. Després de molt d’alcohol a casa del Quim, tota la colla vam anar al Trànsit a fer alguna que altra copa més. Allà em vaig trobar la meva ex, la Núria. Durant molt de temps m’havia semblat la noia més maca del món, ara la que m’ho semblava era la Júlia; la Núria no era molt alta, però jo tampoc i això era perfecte; tenia els cabells arrissats i negres que li queien suament fins a mitja esquena, amb uns ulls blaus que contrastaven perfectament, amb aquella pell suau i unes mans esveltes ideals per tocar el piano tan bé com ho feia. A més era una tia molt legal, riallera, sempre tenia bones paraules per tothom, no era capaç de mentir més que a la seva mare per sortir de festa (o per fer altres coses) amb mi... Només tenia un fallo: s’enamorava massa fàcilment. I em va deixar per un altre tio de l’institut al qual jo no suportava, i ara encara menys. Tenia entès que havien tallat feia poc, suposo que per xulo, moltes brometes, molt gracioset, però en el fons el xaval anava de sobrat. Ara la Núria estava allà ballant amb unes amigues que jo no coneixia, devien ser de la uni de Tarragona on estudiava i vivia ella. Feia temps que no ens veiem, no perquè acabéssim malament, sinó simplement perquè ara ella vivia a Tarragona i jo seguia a Vilafranca. La distància i el canvi de vida va fer que es refredés la relació que pogués quedar.

- Ei Núria!! Sóc el Toni! Com anem? –li vaig dir com vaig poder cridant sobre la música intentant articular bé les paraules, cosa realment difícil tenint en compte tot el que havia begut.
- Toni!!!!! –va fer la Núria mentre m’abraçava efusivament. Ella tampoc havia begut poc- Aquest és el Toni, em sembla que ja us he parlat d’ell, oi?? –em va presentar a les seves amigues mig rient.

No sé exactament com, vaig perdre els meus col·legues i vaig acabar ballant amb la Núria i les seves dues amigues. No sé si era per la borratxera, però la Núria em tornava a semblar la noia més maca del món. Cada cop ballàvem més junts, més junts, els seus ulls blaus em miraven dissimulant, les seves mans acariciaven les meves sense voler, o volent... De cop només semblàvem estar ella i jo al pub, fonent-nos en llargs petons al ritme de la música, agafant-nos les mans, acariciant-nos tot el cos.

- A follar a un hotel!!! Va que marxem, que tanquen! –em va sobresaltar el Quim.

Agafada de la seva ma anava una de les amigues de la Núria. L’altra noia de Tarragona la vam veure embolicant-se acaloradament amb un amic meu. La colla amb les dues noves mosses se’n van anar a la disco, i la Núria i jo vam anar al parc on acostumàvem a trobar-nos quan érem parella. Va ser una bonica nit.

Júlia

(ficció)

I

Va ser en aquell concert d’un grup novell a les festes de Gràcia. Allà vaig veure per primer cop el teu somriure, la teva alegria en sentir aquella música, els teus moviments harmoniosos, els teus ulls verds i profunds, els teu cos suau i esvelt.

Ens vam parlar com ho fan dos joves en una nit de concert de Festa Major:

- Ei! Està xulo aquest grup, oi?
- Sí, sí! Són col·legues meus! Oi que ho fan bé?
- Sí...escolta, com et dius?
- Júlia, i tu?
- Toni...

Aleshores vaig saber el teu nom: Júlia. Un nom que em ressonaria al cap durant molt de temps. Havia estat una atracció incomprensible, un sentiment cap a algú que encara no coneixia, però que sentia molt propera.

Aquella nit d’agost va ser llarga. La casualitat ens va fer tornar-nos a trobar. Em vas presentar els teus amics del grup, jo et vaig presentar els meus; i vam continuar la gresca pels carrers engalanats mentre bevíem i fèiem alguns canutos.

Va sortir el sol i vas marxar, i els teus i els meus amics també... I jo em vaig quedar palplantat al mig de la plaça del Sol, recordant les hores que havia passat amb tu... Potser jo només era un tio que estava per allà, segurament et vaig caure bé, però res més. No parava de repetir-me això, tot i que desitjava que alguna cosa s’hagués despertat en tu com ho havia fet en mi.

D’alguna manera vaig tornar a casa i em vaig despertar a les cinc de la tarda creient que aquella nit havia estat un somni. Feia sol i xafogor i tenia una ressaca descomunal que no em deixava pensar amb claredat. Malgrat això, vaig passar-me la tarda intentant oblidar el teu nom: Júlia.

II

Va arribar el dia de començar les classes a la universitat. La primera impressió, la que m’esperava, la de cada any: els alumnes de primer desorientats i, nosaltres els de tercer, fent-nos els llestos. Estava amb els meus col·legues fent broma quan se’ns apropa una noia molt maca, amb els cabells rojos i ondulats, ulls verdosos, alta i prima.

- Perdoneu, sabeu on és l’aula 1001?

Em vaig quedar de pedra. Era la Júlia, o com a mínim s’hi assemblava molt... Se’m va remoure tot per dins, però no vaig gosar dir res. Un dels meus amics li va indicar on era l’aula.

- Toni, tio, que et passa? T’has quedat parat... Està bona la tia, però no sé noi, n’hi ha moltes! – va dir en Joan rient.

No em vaig atrevir a explicar-los qui era.

La primera classe del curs, de Música i la seva didàctica. No tinc gaire oïda i sabia que aquella assignatura em costaria. M’havia promès que m’esforçaria molt, però no vaig començar amb massa bon peu... Altre cop, no em podia treure del cap el somriure nerviós d’aquella noia, la Júlia.

Continuarà...

El desig de ser lliure

La Griselda havia anat a un col·legi privat de la zona alta de Barcelona. Havia rebut una molt bona educació i, a més, havia obtingut uns bons resultats. No tenia cap problema greu amb els seus pares i els diners no li faltaven. Malgrat aquesta teòrica felicitat, va arribar a no sentir-se bé. Als 17 anys es va adonar que li mancava alguna cosa, la llibertat. Llibertat de ser com volgués; llibertat per fer allò que ella creia que havia de fer, sense pensar en el què diran; llibertat per poder escapar d’un món quadriculat. Volia no haver de vestir com el seu ambient l’obligava; volia poder fer allò que el seu cor li deia, i no el que els altres esperaven que fes; volia no haver de seguir el ritme frenètic de la ciutat que no la deixava meditar les seves accions. Volia, en definitiva, escapar del món que no la deixava ser lliure. Va creure que el que havia de fer era lluitar en contra d’allò establert en el seu ambient; un ambient carregat de prejudicis i aparences. La seva lluita no va ser entesa i, aviat, va veure la realitat: era impossible canviar la mentalitat dels que l’envoltaven, per tant, havia de marxar i viure pel seu compte.

En Dídac havia nascut en un ambient diferent al de la Griselda. Ell vivia a Ciutat Vella en el mateix pis on s’havien refugiat els seus avis durant la Guerra Civil. No destacava gaire al seu institut i, malgrat no faltar-li de res, a la seva família no li sobraven els diners. Potser per això li feia tanta ràbia la societat consumista en la qual vivia. Li era difícil suportar la multitud de persones que cada dia omplien el seu barri i que l’únic que feien era comprar i comprar seguint el joc a les empreses més lucratives. També li molestava molt no poder estar tranquil·lament pel carrer amb la seva colla sense que els Mossos els estiguessin vigilant tota l’estona pel simple fet de ser joves. Sentia que en cap lloc podia estar sol o només amb qui volgués. Sempre hi havia algú controlant-lo i destorbant-li els seus moviments, ja fossin els seus pares, la policia o bé els prejudicis de la gent que envaïa els carrers de la ciutat. Volia ser lliure; volia no haver de donar explicacions ni demanar permís per fer allò que ell cregués, sempre que no fes mal a ningú; volia no sentir-se cohibit per la societat.

La Griselda i el Dídac sabien que desitjar sense moure’s no servia per a res; així doncs havien d’actuar per aconseguir la llibertat que tant anhelaven. A poc a poc, tots dos, cadascú per la seva banda, van anar acostant-se a moviments okupes intentant trobar-hi la fórmula de la llibertat. Es van conèixer en una festa a Kan Kitxalla, una casa okupada feia pocs dies. Després d’allò, els okupes van ser desallotjats. Aleshores la Griselda i el Dídac es van adonar que okupar cases a la ciutat no era el seu ideal de llibertat. Estaven una mica desil·lusionats quan, un dia, algú de Kan Kitxalla els va informar de l’existència d’un poble abandonat anomenat Vilavella, situat en algun punt de muntanya de la geografia catalana. Mai n’havien sentit a parlar, però la idea de buscar-se la vida allà els semblava bona. Així doncs, ells i dos okupes més, la Ro i el Zac, van decidir començar l’aventura que els portaria a trobar un veritable espai de llibertat.

Després d’un llarg viatge una mica accidentat amb el cotxe de tercera mà de la Ro, van arribar a Vilavella on no es van trobar més que un cartell oxidat on amb prou feines es podia llegir el nom de la vila i unes quinze cases mig derruïdes entre les quals es podia distingir el que havia estat una petita església. El poble habitat més proper, Campó, estava a uns trenta kilòmetres que es traduïen en gairebé una hora de carreteres locals. La cosa no pintava gaire bé, però els quatre joves no es pensaven rendir, volien trobar la manera de viure lluny de qualsevol societat viciada, volien crear un nou espai de llibertat, un indret sense lloc pels prejudicis, les pures aparences i les repressions. La tasca no era fàcil: primer de tot havien de trobar una casa mínimament decent per viure-hi, condicionar-la i buscar la forma de guanyar-se el pa. Després havien d’aprendre a viure seguint els seus ideals.

Es van establir a l’única casa que encara s’aguantava tota dreta. S’il·luminaven amb llanternes i l’aigua l’aconseguien d’una font natural que rajava força i no estava gaire lluny de la seva nova casa. Durant els primers mesos, es van dedicar a vendre al mercat setmanal de Campó objectes que tenien o que fabricaven ells mateixos. Més tard, van començar a cultivar terres properes a Vilavella i amb unes quantes gallines i conills van crear una petita granja. Als sis mesos ja estaven totalment adaptats a les noves condicions de vida i ja eren coneguts pel centenar d’habitants de Campó que se’ls miraven alguns amb admiració, altres amb recel i la majoria amb estranyesa. A la Griselda, el Dídac, la Ro i en Zac, però, això els importava ben poc.

La convivència era relativament bona ja que tots quatre compartien un mateix desig i volien viure de manera diferent a la resta de la societat. Funcionaven de manera assembleària consultant sempre amb els altres el que havien de fer per tal de no tenir problemes entre ells. Així van aconseguir que cadascú pogués fer el que volgués sense molestar la resta. És a dir, van aconseguir tenir llibertat. A més, tots es mostraven tal com eren, lliurement. Deien sempre el que pensaven i no es deixaven portar pel consumisme, bàsicament perquè tenien allò just per anar vivint. Però, com en totes les relacions humanes, hi havia certes discrepàncies que s’arreglaven simplement mostrant respecte cap a l’altra persona. I és que si es vol, es pot.

Amb el temps van anar sorgint relacions amoroses entre ells. Unes relacions que per a molta gent serien difícils d’entendre. Perquè en un ambient on es buscava la plena llibertat no valien els prejudicis de la societat, així doncs, perquè no podien la Ro i la Griselda estimar-se molt? Malgrat això, els quatre creien que, si tenien fills, ells podrien seguir amb el projecte que havien encetat. Així que les relacions eren totalment lliures per poder procrear i gaudir amb qualsevol del grup, noi o noia.

Les dues noies i els dos nois estaven molt orgullosos del seu espai de llibertat. Van veure que els seus ideals podien acomplir-se i que, a més, funcionaven a la perfecció. I no es va acabar aquí, els seus fills van continuar i, passat un llarg temps, Vilavella va tornar a estar poblada, com en la seva època d’esplendor. Però aquest cop la vila era un oasi dins d’un món atapeït, un indret on regnava la llibertat, i també la felicitat. Perquè les persones som felices quan som lliures, quan el nostre cor és l’únic que mana i no existeixen els prejudicis ni les falses aparences.

L’únic que falta per ser perfecte és que sigui real. Això és una ficció i els nostres ideals no sempre acaben duent-se a terme i funcionant. Però hem de ser optimistes i pensar que, potser, algun dia quelcom semblant a aquesta història pugui ocórrer. Com Martí i Pol va dir, tot està per fer i tot és possible...

Abril 2008

Per començar

Estreno nou bloc! I existeix un motiu: ara tinc temps per escriure-hi! Després d'un primer de carrera estresant, per fi ha arribat l'estiu, amb les vacances que això comporta i el no haver de dir "no puc, he de fer treballs".

L'eufòria d'aquesta època de l'any m'ha fet plantejar-me iniciar un nou bloc on poder expressar-me i compartir una de les coses que més m'agrada fer: escriure. Escriure per expresar els meus pensaments o una història de ficció. Escriure per crear un altre món i perdre-m'hi, per deixar constància de quelcom interessant, per deslliurar-me de de ràbies i impotències, per expressar en llibertat les meves opinions, per jugar amb les paraules. Escriure, també, per mantenir contacte amb altres persones i poder-hi trobar pinzellades profundes, divertides o excitants.

Dit això, dono per inugurat aquest bloc: PINZELLADES DE COLORS