En Dídac havia nascut en un ambient diferent al de la Griselda. Ell vivia a Ciutat Vella en el mateix pis on s’havien refugiat els seus avis durant la Guerra Civil. No destacava gaire al seu institut i, malgrat no faltar-li de res, a la seva família no li sobraven els diners. Potser per això li feia tanta ràbia la societat consumista en la qual vivia. Li era difícil suportar la multitud de persones que cada dia omplien el seu barri i que l’únic que feien era comprar i comprar seguint el joc a les empreses més lucratives. També li molestava molt no poder estar tranquil·lament pel carrer amb la seva colla sense que els Mossos els estiguessin vigilant tota l’estona pel simple fet de ser joves. Sentia que en cap lloc podia estar sol o només amb qui volgués. Sempre hi havia algú controlant-lo i destorbant-li els seus moviments, ja fossin els seus pares, la policia o bé els prejudicis de la gent que envaïa els carrers de la ciutat. Volia ser lliure; volia no haver de donar explicacions ni demanar permís per fer allò que ell cregués, sempre que no fes mal a ningú; volia no sentir-se cohibit per la societat.
La Griselda i el Dídac sabien que desitjar sense moure’s no servia per a res; així doncs havien d’actuar per aconseguir la llibertat que tant anhelaven. A poc a poc, tots dos, cadascú per la seva banda, van anar acostant-se a moviments okupes intentant trobar-hi la fórmula de la llibertat. Es van conèixer en una festa a Kan Kitxalla, una casa okupada feia pocs dies. Després d’allò, els okupes van ser desallotjats. Aleshores la Griselda i el Dídac es van adonar que okupar cases a la ciutat no era el seu ideal de llibertat. Estaven una mica desil·lusionats quan, un dia, algú de Kan Kitxalla els va informar de l’existència d’un poble abandonat anomenat Vilavella, situat en algun punt de muntanya de la geografia catalana. Mai n’havien sentit a parlar, però la idea de buscar-se la vida allà els semblava bona. Així doncs, ells i dos okupes més, la Ro i el Zac, van decidir començar l’aventura que els portaria a trobar un veritable espai de llibertat.
Després d’un llarg viatge una mica accidentat amb el cotxe de tercera mà de la Ro, van arribar a Vilavella on no es van trobar més que un cartell oxidat on amb prou feines es podia llegir el nom de la vila i unes quinze cases mig derruïdes entre les quals es podia distingir el que havia estat una petita església. El poble habitat més proper, Campó, estava a uns trenta kilòmetres que es traduïen en gairebé una hora de carreteres locals. La cosa no pintava gaire bé, però els quatre joves no es pensaven rendir, volien trobar la manera de viure lluny de qualsevol societat viciada, volien crear un nou espai de llibertat, un indret sense lloc pels prejudicis, les pures aparences i les repressions. La tasca no era fàcil: primer de tot havien de trobar una casa mínimament decent per viure-hi, condicionar-la i buscar la forma de guanyar-se el pa. Després havien d’aprendre a viure seguint els seus ideals.
Es van establir a l’única casa que encara s’aguantava tota dreta. S’il·luminaven amb llanternes i l’aigua l’aconseguien d’una font natural que rajava força i no estava gaire lluny de la seva nova casa. Durant els primers mesos, es van dedicar a vendre al mercat setmanal de Campó objectes que tenien o que fabricaven ells mateixos. Més tard, van començar a cultivar terres properes a Vilavella i amb unes quantes gallines i conills van crear una petita granja. Als sis mesos ja estaven totalment adaptats a les noves condicions de vida i ja eren coneguts pel centenar d’habitants de Campó que se’ls miraven alguns amb admiració, altres amb recel i la majoria amb estranyesa. A la Griselda, el Dídac, la Ro i en Zac, però, això els importava ben poc.
La convivència era relativament bona ja que tots quatre compartien un mateix desig i volien viure de manera diferent a la resta de la societat. Funcionaven de manera assembleària consultant sempre amb els altres el que havien de fer per tal de no tenir problemes entre ells. Així van aconseguir que cadascú pogués fer el que volgués sense molestar la resta. És a dir, van aconseguir tenir llibertat. A més, tots es mostraven tal com eren, lliurement. Deien sempre el que pensaven i no es deixaven portar pel consumisme, bàsicament perquè tenien allò just per anar vivint. Però, com en totes les relacions humanes, hi havia certes discrepàncies que s’arreglaven simplement mostrant respecte cap a l’altra persona. I és que si es vol, es pot.
Amb el temps van anar sorgint relacions amoroses entre ells. Unes relacions que per a molta gent serien difícils d’entendre. Perquè en un ambient on es buscava la plena llibertat no valien els prejudicis de la societat, així doncs, perquè no podien la Ro i la Griselda estimar-se molt? Malgrat això, els quatre creien que, si tenien fills, ells podrien seguir amb el projecte que havien encetat. Així que les relacions eren totalment lliures per poder procrear i gaudir amb qualsevol del grup, noi o noia.
Les dues noies i els dos nois estaven molt orgullosos del seu espai de llibertat. Van veure que els seus ideals podien acomplir-se i que, a més, funcionaven a la perfecció. I no es va acabar aquí, els seus fills van continuar i, passat un llarg temps, Vilavella va tornar a estar poblada, com en la seva època d’esplendor. Però aquest cop la vila era un oasi dins d’un món atapeït, un indret on regnava la llibertat, i també la felicitat. Perquè les persones som felices quan som lliures, quan el nostre cor és l’únic que mana i no existeixen els prejudicis ni les falses aparences.
L’únic que falta per ser perfecte és que sigui real. Això és una ficció i els nostres ideals no sempre acaben duent-se a terme i funcionant. Però hem de ser optimistes i pensar que, potser, algun dia quelcom semblant a aquesta història pugui ocórrer. Com Martí i Pol va dir, tot està per fer i tot és possible...
Abril 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada