Júlia

(ficció)

I

Va ser en aquell concert d’un grup novell a les festes de Gràcia. Allà vaig veure per primer cop el teu somriure, la teva alegria en sentir aquella música, els teus moviments harmoniosos, els teus ulls verds i profunds, els teu cos suau i esvelt.

Ens vam parlar com ho fan dos joves en una nit de concert de Festa Major:

- Ei! Està xulo aquest grup, oi?
- Sí, sí! Són col·legues meus! Oi que ho fan bé?
- Sí...escolta, com et dius?
- Júlia, i tu?
- Toni...

Aleshores vaig saber el teu nom: Júlia. Un nom que em ressonaria al cap durant molt de temps. Havia estat una atracció incomprensible, un sentiment cap a algú que encara no coneixia, però que sentia molt propera.

Aquella nit d’agost va ser llarga. La casualitat ens va fer tornar-nos a trobar. Em vas presentar els teus amics del grup, jo et vaig presentar els meus; i vam continuar la gresca pels carrers engalanats mentre bevíem i fèiem alguns canutos.

Va sortir el sol i vas marxar, i els teus i els meus amics també... I jo em vaig quedar palplantat al mig de la plaça del Sol, recordant les hores que havia passat amb tu... Potser jo només era un tio que estava per allà, segurament et vaig caure bé, però res més. No parava de repetir-me això, tot i que desitjava que alguna cosa s’hagués despertat en tu com ho havia fet en mi.

D’alguna manera vaig tornar a casa i em vaig despertar a les cinc de la tarda creient que aquella nit havia estat un somni. Feia sol i xafogor i tenia una ressaca descomunal que no em deixava pensar amb claredat. Malgrat això, vaig passar-me la tarda intentant oblidar el teu nom: Júlia.

II

Va arribar el dia de començar les classes a la universitat. La primera impressió, la que m’esperava, la de cada any: els alumnes de primer desorientats i, nosaltres els de tercer, fent-nos els llestos. Estava amb els meus col·legues fent broma quan se’ns apropa una noia molt maca, amb els cabells rojos i ondulats, ulls verdosos, alta i prima.

- Perdoneu, sabeu on és l’aula 1001?

Em vaig quedar de pedra. Era la Júlia, o com a mínim s’hi assemblava molt... Se’m va remoure tot per dins, però no vaig gosar dir res. Un dels meus amics li va indicar on era l’aula.

- Toni, tio, que et passa? T’has quedat parat... Està bona la tia, però no sé noi, n’hi ha moltes! – va dir en Joan rient.

No em vaig atrevir a explicar-los qui era.

La primera classe del curs, de Música i la seva didàctica. No tinc gaire oïda i sabia que aquella assignatura em costaria. M’havia promès que m’esforçaria molt, però no vaig començar amb massa bon peu... Altre cop, no em podia treure del cap el somriure nerviós d’aquella noia, la Júlia.

Continuarà...